Dia mundial de les persones refugiades

WhatsApp Image 2017-07-13 at 20.01.15

Aprofitant que el passat 20 de juny era el dia mundial de les persones refugiades, es van dur a terme diferents actes.

El matí, L’IES Mª Àngels Cardona va col·laborar amb la causa, convidant a tots els alumnes a participar-hi.

Els alumnes de 1r, 2n i 3r ESO van veure la pel·lícula “14 kilómetros”, essent la primera pel·lícula espanyola que aconsegueix el màxim guardó del festival que explica les adversitats per les quals passen les persones que decideixen arribar a Europa des d’Àfrica.

A continuació, cada grup va llegir el manifest. ​Amb els alumnes de 4tESO es va fer una Taula rodona amb la participació de Susana Parro (Associació d’amics​ del poble sahrauí), Marco Carranza (membre del grup de Menorca d’Amnistia Internacional) i Marga Benejam (gerent del Fons Menorquí de cooperació). Cada un d’ells va explicar la situació de diferents persones refugiades. El final també es va llegir el manifest.

A més, el grup “A Menorca Som Refugiats” va posa​r una taula informativa a l’entrada amb fulletons, per informar, fer-se visibles i recollir donatius.

Amb l’estona que van ser al centre es van recaptar més de 314,57€ i gran quantitat de firmes.

Cal dir també que durant tot el dia hi va haver una pancarta penjada a l’Ajuntament informant de l’acte que es va dur a terme a la plaça de la Catedral. Aquest es va basar en intentar reunir el màxim de persones per fer manifest de la situació.

Un cop allà, els joves de la parròquia van fer lectura del manifest a les 20:30h, arribant a concentrar 200 persones.

Durant el manifest també es va posar una taula informativa on si van recollir un gran nombre de firmes i un total de 240,60€.

WhatsApp Image 2017-06-19 at 14.18.44

Joan Lopez Casasnoves també va col·laborar llegint un text explicatiu i reflexiu sobre les migracions dels menorquins.

Aquí podeu llegir el text íntegre.

La mar mateixa, la mateixa lluna

J.K. Rowling (@jk_rowling) Escriptora: “Aquells que deshumanitzen i fan un estereotip dels musulmans no tenen crèdit moral per condemnar la demonització que els islamistes fan dels occidentals”.

Per aquesta plaça i carrers de Ciutadella, prest, aquest juliol que ve farà 459 anys, hi van passar els centenars, milers de ciutadellencs i ciutadellenques que, presoners, serien embarcats cap a Constatinoble i Esmirna a les voreres del mar Egeu. Els dies posteriors a la desfeta de Ciutadella, per l’atac otomà, uns milers de menorquins van ser deportats cap a Turquia. Açò va ser després del 9 de juliol de 1558 i d’una resistència heroica per l’altar i la llar fins a la mort, “pro aris et focis, usque ad mortem”, segons resa la llegenda que figura a la base de l’obelisc de la plaça del Born. Eren uns 620 homes dins les murades front a 15.000 soldats turcs. Van resistir tres dies. Commemoram cada any aquella efemèride luctuosa.

Si pensam bé en el nostre passat històric, no ens ha de costar gaire empatitzar amb les víctimes del nostre present dramàtic. Recordem des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies: els menorquins islàmics tirats a la mar després de la conquesta cristiana catalanoaragonesa el 1287; els captius de Constantinoble; els menorquins emigrants, desplaçats per mor de la fam i les precarietats, cap a Sant Agustí de la Florida al s. XVIII; cap a Alger al s. XIX; cap a Cuba i a l’Argentina al s. XX; cap a les inhòspites platges d’Argelers a França el febrer del 1939; cap a més enllà dels Pirineus cercant feina… L’èxode i el patiment per mor d’haver de deixar la terra no són aliens als menorquins; els d’avui faríem molt flac si ho oblidàssim.

El tràfec de persones forçades a abandonar el seu país a causa de la fam i de les guerres, fins a la mort, es fan presents a les informacions d’actualitat, però no és d’ara. Talment ho van patir aquells avantpassats nostres.

I ara girem la truita. En tost d’anar cap a l’Orient, ara és a Occident o cap al Nord que vénen. Centenars, milers de fugitius de les guerres d’Iraq, de Síria, de Palestina, d’Afganistan…; del Sàhara, de la terrible guerra del Sudan, pugen cap al Magreb, a Líbia, a Ceuta i Melilla tots els que arriben de l’Àfrica subsahariana. Toquen les portes d’Europa cercant refugi i una vida digna i hi troben murs altíssims. Molts hi deixen la vida pel camí: morts de set i cansament a la mar d’arena del desert, com els 44 nigerians i ghanesos fa 15 dies (2/6/17); ofegats a la Mediterrània (ja en sumen 1.600 en el que va d’any, ahir van ofegar-s’hi 126 persones).

I dades d’avui de l’ACNUR: 22’5 milions de refugiats, 5’5 de Síria, 1’4 milions del Sudan del Sud, 400.000 de la República del Congo, i més que sumen… Acabam de sentir-ho al manifest.

A l’ombra venerable de la catedral vull recordar allò que un dia vam aprendre al Catecisme: Obres de Misericòrdia: – Donar menjar al qui té fam. – Donar beure al qui té set. – Vestir al despullat. – Visitar els malalts i presos. – Recollir els peregrins/ desplaçats. – Rescatar els captius.  – Enterrar els morts… 

Que mals cristians que deuen ser els qui detenten competències governamentals i no fan res davant aquesta enorme catàstrofe humanitària! Quina ràbia aquells ajuntaments i comunitats que, volent acollir, no els en deixen (de 300 que Espanya havia assignat a les Illes Balears només 109 per ara)!  I que mals ciutadans seríem si, ara i aquí, ens giràssim d’esquena a aquest gran problema i ens hi mostràssim indiferents. Exigim el compliment dels deures humanitàries, cum-alre-no dels principis inalienables dels Drets Humans Universals:

  • Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets, i dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. (art. 1).
  • Tota persona té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició. (art. 2.1).
  • Tot individu té dret a la vida,  a la llibertat i a la seguretat de la seva persona. (art.3).
  • Ningú serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. (art. 5).
  • Tot ésser humà té dret, per tot arreu, al reconeixement de la seva personalitat  jurídica. (art.6).
  • Ningú no pot ser arbitràriament detingut, pres ni desterrat. (art.9).
  • 1.Tota persona té dret a circular lliurement i triar la seva residència en el territori d’un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a regressar-hi. (art.13).

I així fins a 30 manaments d’aquesta Bíblia laica, l’incompliment de qualsevol dels quals hauria de ser pecat mortal, de lesa humanitat.

Molts polítics prometen que actuaran, ells poden fer les coses. Però deu costar passar de les paraules als fets. RES, NON VERBA, ‘la cosa, no la paraula’ deien els romans, que, d’açò de regir imperis prou que en sabien.

I, ves per on, Espanya, per mor d’aquests governants que s’ufanen de la llei i la Constitució, és una flagrant incomplidora d’alguns d’aquests principis bàsics. Ahir mateix Intermón Oxfam, per exemple, denunciava que Espanya frena el reagrupament familiar de refugiats (ARA, 19 de juny de 2017). Les persones refugiades a Espanya pateixen la lentitud i les traves de la legislació estatal quan és l’hora de reunir-se amb els familiars més pròxims. L’ informe d’Oxfam Intermón critica la interpretació “restrictiva” que fa la llei espanyola del que es considera la unitat familiar d’una persona refugiada, que només accepta fills menors i matrimonis si són de la mateixa nacionalitat. L’organisme recorda a Espanya que aquesta definició tan “rígida”, que exclou de manera “discriminatòria” una part dels familiars, no és un mandat de la UE sinó que el govern espanyol té la potestat per canviar-la si vol.

L’informe, de fet, retreu a l’executiu una “falta de voluntat política” per desenvolupar un reglament de la llei d’asil que hauria de clarificar sobre qui recau la responsabilitat de vetllar perquè els refugiats i les seves famílies estiguin separats el mínim temps possible. Critica especialment que no hi ha compromís de les ambaixades perquè les traves i la lentitud dels processos millorin. Observant les dades de l’últim informe Asil a Espanya només el 2% de les sol·licituds d’asil es van fer a través de les ambaixades. “Això vol dir que no s’ha facilitat un mecanisme legal i segur per al 98% dels que han sol·licitat asil”. Insisteix que de les 14.884 sol·licituds d’asils registrades el 2015, només 327 es van cursar a través de les ambaixades, mentre que les registrades en passos fronterers i ja en territori nacional van ser la gran majoria (quasi van fregar les 7.000 en un any en tots dos casos). És lamentable que Espanya no promogui el reagrupament familiar d’aquestes persones amb canvis legislatius. “Com que avui dia no hi ha reglament desenvolupat a la llei d’asil del 2009, les ambaixades no han de rendir comptes a ningú i tot depèn de la voluntat de la persona que es trobin al davant en cada cas”, lamenta la portaveu de l’organització humanitària.

Atès el “drama humà” que viuen les persones refugiades, Espanya ha d’assumir el compromís d’un pacte d’estat per a l’asil perquè es compleixin efectivament els drets d’aquestes persones. La proposta, coincidint amb la celebració demà del Dia Mundial de les Persones Refugiades, es concreta en 12 punts, que inclouen, per exemple, suprimir l’exigència de visat de trànsit a persones de països en conflicte, com pot ser el cas de Síria, o posar fi a les devolucions il·legals de Ceuta i Melilla. Quanta hipocresia i tones de vergonya! Gendarmes d’Europa. No tenim institucions polítiques capaces de fer realitat les paraules.   

Menys del 20% complert.- Quan falten tres mesos perquè s’acabi el termini, els acords de reubicació i reassentament europeus “amb prou feines s’han complert en un 20%”. “El 2016 les sol·licituds d’asil a Espanya han representat de nou l’1% del total de la UE, i això fa que encara sigui més incomprensible el no compliment d’aquests compromisos”.

Aquesta és la “magnitud de la tragèdia”: 1.600 persones que ja han perdut la vida enguany mentre fugien cercant un territori segur. El nombre, auguren, igualarà les nefastes xifres del 2016, en què els morts van superar les 5.000 persones.

La direcció dels corrents migratoris és ara inversa: cap a occident. I què feim nosaltres? Giram l’esquena al seu crit desesperat? I la gent què en diu? Poca opinió pública se’n mostra mobilitzada. Els abandonats, els exclosos no tenen cos, no compten, són invisibles. Ceguesa moral, indiferència. Som en el temps de la Postveritats, és a dir, de les mentides. Pensem que les grans mentides generen grans pors i d’aquí la voluntat de polítiques dures, de seguretat –que li ho demanin a Orban d’Hongria, al turc Erdogan o a l’ultradreta polonesa, o…). El ministre Zoido demanava avui matí una Carta europea contra el terrorisme; molt bé. Les víctimes del terrorisme demanaven ahir que els delictes de terrorisme no prescriguin. Doncs, jo ara deman que els delictes de lesa humanitat, com els que es cometen contra els drets humans, en el cas dels refugiats, tampoc prescriguin! Per què no demana també el ministre Zoido una Carta europea per als Refugiats, i que es complesqui? Ens hem demanat nosaltres qui encén les fogueres de les guerres? A qui aprofita tot aquest desordre mundial? Fins a quin punt som també en part nosaltres, el primer món, culpables per activa o per passiva d’aquestes situacions?

I ara atenció a aquesta pregunta: “Qui és el responsable de la sang d’aquests germans i germanes nostres? Ningú! Açò responem: No som jo; jo no hi tenc res a veure; deu ser algú altre, però jo certament no […] Avui dia, al nostre món ningú no se’n sent responsable […] La cultura del benestar, que ens fa pensar només en nosaltres mateixos, ens torna insensibles davant els crits dels altres, ens fa viure dins bombolles de sabó que són polides, però insubstancials; són una il·lusió buida i fugissera que duu a la  indiferència […] En aquest món de globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al sofriment dels altres, no ens afecta; no ens importa, no és cosa nostra”. Fins aquí aquestes paraules de denúncia; són del Papa Francesc, el 8 de juliol de 2013 durant la seua visita a Lampedusa…

Papa Francesc, poc cas vos han fet fins ara governants que es diuen a si mateixos catòlics! Continuen morint a centenars al Mare Nostrum i res, l’atenció mediàtica no sospesa els morts amb la mateixa balança. Tan sensibles a les catàstrofes properes i tan insensibles a la violència estructural que mata i mata de moltes maneres. Segur que haurem sentit més d’un dient: “que s’ofeguen?, idò que no venguin!”. Així s’expressen els bàrbars de la societat del rendiment individual i del campi qui pugui.

Ulls sense parpelles s’ho miren atònits: els ‘germans immigrants’ són cuques de llum dins la fosca dels nostres temps ombrívols. Potser aquestes lluernes minúscules recordin el deure humanitari de fer caure els murs que tenim dins el cervell i que ens imposen uns horitzons de fronteres. Unes fronteres que són línies imaginàries que una força sense raó, que no té ulls ni sentit ha traçat amb fúria. La mateixa mar banya les “nostres” i les “seves” costes; a banda i banda de la frontera, lluu de dia el mateix sol, de nit la mateixa lluna…

Celso Emílio Ferreiro, poeta gallec, al llibre Longa noite de pedra va escriure un testimoni de solidaritat que ara voldria per acabar oferir-vos. Es diu “Irmaus”

G e r m a n s

Caminen davant jo multitud d’homes.

No els conec. Em són estranys.

Però tu, tu que et trobes allà enfora,

més enllà dels deserts i dels grans llacs,

enllà de les sabanes i les illes,

et parl com a un germà.

Si és teua la nit meua,

si ploren els meus ulls tot el teu plany,

si són iguals les nostres llàgrimes,

com un germà jo et rall.

Malgrat que tu i jo emprem diferents parles

i per la pell tu ets negre i jo som blanc,

si tenim les mateixes ferides,

et xerr com a un germà.

Per damunt de totes les fronteres,

per damunt de murades i tancats,

si són iguals els nostres somnis,

et parl com a un germà.

Tots dos tenim pàtries comunes,

les nostres lluites són semblants,

la mà te don (ca meua és casa teua),

t’ho dic com a un germà.

Ciutadellencs, fa unes hores ha sonat un any més per places i carrers del nostre poble les notes senzilles d’un humil flabiol a so de tambor, que ens convoca a fer festa. Voldríem que fos la festa d’un poble cohesionat socialment, solidari, segur de si mateix, sense pors ni prejudicis, gelós del bo que puguem tenir i obert al coneixement i obert als altres. Que la realitat del món d’avui colpegi les nostres consciències, com la maça al tambor, i ens faci ser sempre més solidaris. Al cap i a la fi, tota la humanitat, tots viatjam dins una fràgil pastera: o ens ajudam o perillarem dins un abisme d’incomprensió i odi.

Per una Menorca solidària!                    

Joan F. López Casasnovas (20 de juny de 2017)

Anuncios